L'amor romàntic i l'amor lliure

"I va arribar St Jordi i no va trobar cap princesa indefensa per salvar..."

Ha arribat Sant Jordi i vinc a parlar-vos de l'amor romàntic!

No, no. No vol dir ser romàntiques i/o detallistes, no.

L'amor romàntic és tota una ideologia que ens diu com ha de ser l'amor:

• L'amor ho pot tot: l'amor ho perdona tot, canviara per amor...
• L'amor predestinat: l'amor és etern, el mite de la mitja taronja/animes bessones...
• Entrega absoluta: "sense tu no sóc res", renunciar a la intimitat perquè "l'amor no té secrets"...
• Possessivitat i exclusivitat: els gels són una mostra d'amor, si sent atracció per altres es que no m'estima...

Ens ensenyen a esperar al príncep, esperar a que truqui, esperar a que canvii, esperar...

El conte del príncep blau i la princesa rosa. El conte sempre és el mateix: el príncep surt del castell, un home fort i valent capa de matar altres prínceps, que tindrà com a recompensa casar-se (i follar-se) a la princesa Maria Dayana Dolores de los Santos (aplaudiments).

L'amor romàntic és un model de relació tòxica que fomenta la dependència.

L'amor lliure seria una opció més sana, basada en la comunicació, la sinceritat i el respecte. Persones que decideixen estar juntes i s'aporten coses sense ser dependents l'una de l'altre. La monogàmia no és cap imposició si no que s'arriba a un consens sobre el tipus de relació que més un convé. Estant sempre sempre obertes al diàleg.

Com més estiguem construïdes per a que ens estimin, més subordinades estarem perquè lo important no serà ser nosaltres mateixes amb la nostra identitat, els nostres projectes, encerts i errors, si no que ens estimin a qualsevol preu.

Resulta que al final el drac no era carnívor.
Resulta que el príncep blau destenyeix i el cavaller ja no pot més amb aquesta armadura de ferro imposada.
Resulta que no som princeses. No som delicades, dòcils, submises. No som tontes ni som de vidre.

Serem combatives.

I totes diferents.

Nosaltres vencerem al nostre monstre.